Jo Vaig Proscrit..... Poem by Victor Balaguer

Jo vaig proscrit, ab l’ànima intranquil·la,
creuant avui la vall, demà la serra,
passejant mon dolor de vila en vila,
de ma família lluny, lluny de ma terra.
I pujo cada jorn a la muntanya,
i allí on la veu de l’eco més s’allunya,
clavant mos ulls en la regió d’Espanya,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»

Ecos dolcíssims que de serra en serra
porteu la veu que us crida carinyosa,
porteu, vos prec, la mia vers la terra
mai com avui al cor i als ulls hermosa.
I los meus llars sabran ma llatzeria,
i mos amics sabran que en terra llunya,
tot gemegant, als ecos cada dia
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»

Si desterrat me trobo en terra estranya,
d’ingratitud odiosa viu exemple,
és sols pel crim d’haver volgut que Espanya
ne fos avui de llibertat el temple.
Desert d’amics me trobo tot a l’hora,
cada jorn més la pàtria se m’allunya,
i, foll de desconhort, ab veu que plora,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»